Wife carrying (Finnish eukonkanto (or sometimes akankanto), Estonian naisekandmine) is a sport in which male competitors race while each carrying a female teammate. The objective is for the male to carry the female through a special obstacle track in the fastest time. The sport was first introduced at Sonkajärvi, Finland.
Several types of carry may be practised: piggyback, fireman's carry (over the shoulder), or Estonian-style (the wife hangs upside-down with her legs around the husband's shoulders, holding onto his waist).
Major wife-carrying competitions are held in Sonkajärvi, Finland (where the prize is the wife's weight in beer) Monona, Wisconsin, and Marquette, Michigan.
The sport originated as a joke in Finland, supposedly reminiscent of a past in which men courted women by running to their village, picking them up, and carrying them off.
The original track in the rough terrain with fences, rocks and brooks has been altered to suit modern conditions. These following rules set by the International Wife Carrying Competition Rules Committee apply:
- he length of the official track is 253.5 meters, and the surface of the track is partially sand, partially grass and partially gravel
- The track has two dry obstacles and a water obstacle, about one meter deep
- The wife to be carried may be your own, the neighbour's or you may have found her farther afield; she must, however, be over 17 years of age
- The minimum weight of the wife to be carried is 49 kilograms. If she is less than 49 kg, the wife will be burdened with a rucksack containing additional weight such that the total load to be carried is no less than 49 kg.
- All participants must have fun
- If a contestant drops his wife that couple will be fined 15 seconds per drop
- The only equipment allowed is a belt worn by the carrier, the carried must wear a helmet.
- The contestants run the race two at a time, so each heat is a contest in itself
- Each contestant takes care of his/her safety and, if deemed necessary, insurance
- The contestants have to pay attention to the instructions given by the organisers of the competition
- There is only one category in the World Championships and the winner is the couple who completes the course in the shortest time.
El nom prové de la munna terme àrab que significa "provisió de la boca", regal que els moriscs feien als seus senyors.
Les mones presenten una gran diversitat. En un principi era una massa de pastís amb ous a sobre, tal i com es mostra al dibuix de la dreta del segle XIX, però amb el temps els ous van esdevenir de xocolata i al final va acabar esdevenint la base de la mona. Al País Valencià, per contra, no va evolucionar i encara manté la forma original de pastís (tonya) amb l'ou dur al damunt.
Actualment al País Valencià la mona de Pasqua es pot trobar en lloc de amb un ou dur al damunt, amb un caramull de clara d'ou, que es cou amb la mateixa cuita de la mona, quedant una mena de caputxó.
Tradicionalment el padrí regalava la mona al seu fillol el Diumenge de Pasqua o Pasqua Florida després de missa. ElDilluns de Pasqua era tradició que es reunissin dues o tres famílies o un grup d'amics i que anessin a menjar a algun indret la mona plegats, en un àpat en el que no hi mancava el conill a la brasa, la paella i, sobretot, el vi.
Gairebé a tot Catalunya i al País Valencià, és tradicional que el padrí obsequiï el seu fillol, amb la mona, en la que sempre hi ha l'ou. La tradició de la Mona de Pasqua va aparellada amb la dels flequers-pastissers, els quals fan autèntiques filigranes arquitectòniques amb la xocolata.
Aquest és el primer capítol del llibre "Seda" d'Alessandro Baricco que em vaig acabar ahir:
"Tot i que el seu pare havia imaginat per a ell un futur brillant a l’exèrcit, Hervé Joncour havia acabat guanyant-se la vida amb un ofici insòlit, el qual, per una ironia singular, tenia força a veure amb el seu tracte, tan amable que arribava a trair una vaga entonación femenina.
Per viure, Hervé Joncour comprava i venia cucs de seda. Era l’any 1861. Flaubert escrivia Salammbô, la llum elèctrica encara era una hipòtisi i Abraham Lincoln, a l’altra banda de l’Oceà, combatia en una guerra de la qual mai no veuria el final.
Hervé Joncour tenia 32 anys.
Comprava i venia.
Cucs de seda."
reconocer sus películas por sus títulos de crédito es Woody Allen. Cada vez que vemos en pantalla unas letras blancas sobre fondo negro y música de jazz sonando de fondo, sabemos que estamos ante una de sus películas. ¿Realizó estos desde sus primeras obras? ¿Empleó la misma tipografía de letra? La respuesta está en una muy curiosa historia. Fue a partir de ‘Annie Hall’, y con la excepción de ‘Interiores’, que Woody Allen empezó a emplear ese tipo de títulos de crédito que veis en las fotos. Para ello el tipo de fuente que usó es EF Windsor Elongated a expensas de lo que le comentó en una cena el tipógrafo Ed Benguiat, y esa es la historia a contar.
Resulta que Woody Allen, si vemos los títulos de crédito de sus primeras películas, el cambio, en esencia, apenas existe, iba a desayunar siempre al mismo restaurante de New Jersey, igual que hacía Ed Benguiat, se conocían y buen día empezaron a charlar sobre a lo que se dedicaba el tipógrafo, de ahí surgió la pregunta de Woody Allen, consultándole qué tipo de fuente de letra era la que más le gustaba. Benguiat le respondió que la Windsor, e incluso le insistió en que debería utilizarla en todas sus películas.
I un altre que treu nou CD d'aqui res: Gavin de Graw. El CD es dirà Gavin de Graw i surt a la venta el 15 d'abril. També comentar que el noiet s'ha dignat a posar dates de concerts per Europa, les quals estan tan ben col·locades com les del Mayer i cauen en plens exàmens de juny. Els països afortunats són: UK, Països baixos, Noruega, Dinamarca i Suècia. Degut a la qualitat musical del nostre estimat país nosaltres ens quedarem amb el vídeo de la nova cançó, i haurem de seguir viatjant per veure gent guai en concert....que se li farà....
etros, pero su tronco puede superar los 10 de diámetro. El baobab es como un enorme tonel que almacena hasta 120.000 litros de agua.
ab se extrae una fibra con la que se fabrican cuerdas y cestos. Las hojas hervidas sirven como alimento, e incluso el polen mojado se emplea como pegamento.
 |
 |
