"Doctor Àfrica"

Xavier Mir, traumatòleg i cirurgià. Va néixer a Barcelona, el 1953. Ve dels escolapis. Va estudiar Medicina al clínic. Es va especialitza el traumatologia a la Vall d'Hebrón, on exerceix. I es va convertir en el mag de les mans a París. És professor de l'Autónoma, però a ell el que l'apassiona de veritat és l'Àfrica, a seva gent i aprofitar el Dakar per baixar cada any amb un camió ple d'aparells, instrumental i medecines i anar-los deixant als dispensaris. 

Ni un sol os, d ela clavícula al dit petit, se li resisteix. És el mag de les extremitats superiors. Els pilots de motos que  es fan mal recorren a ell, a les seves plaquetes i cargols de titani. 

--Perquè es faci càrrec del tipus d'entrevista: ¿és cert que la trucada d'Alberto Puig, mànager de Dani Pedrosa, per anunciar-li que el tricampió s'havia trencat la mà el va sorprendre al quiròfan? --No del tot. Em va agafar vestint-me a l'antesala del quiròfan. Però és lògic. Ells eren a Malàisia i suposo que l'Alberto, angoixat, no es va fixar en la diferència horària. Ell només pensava, com és lògic, a fer- nos saber el que havia passat perquè ho preparéssim tot.

--O sigui, que quan s'aixequen de l'asfalt ja pensen a curar-se. --Jo sé que molta gent pensa que les recuperacions d'aquests nois són fruit d'un miracle. Però no. Són fruit de molts petits detalls. 

--Digui-me'n uns quants. --Per exemple, la immediatesa de l'operació. És important operar tan aviat con sigui possible. Trigar 48 hores es tradueix després en més setmanes de rehabilitació. Un altre punt: l'estat de la mà. El Dani va venir a l'avió amb el braç aixecat, movent els dits durant 10 hores, exercitant la mà perquè, quan arribés a l'Institut Dexeus, poguéssim intervenir-lo ràpidament. Si no hagués fet aquests exercicis --imagini-s'ho, assegut tantes hores a l'avió, en aquesta postura--, la seva mà hauria arribat totalment inflada i hauríem hagut d'esperar --ho veu: el temps-- uns quants dies per intervenir.

--No deu ser només això, és clar. --No, per descomptat, hi ha moltes més coses que faciliten el miracle que aquests nois tornin a competir amb els ossos reconstruïts, soldats amb plaquetes i cargols de titani. La joventut, per exemple. Els pilots de motos són quasi indestructibles, però no només perquè saben caure i són joves i forts, sinó perquè volen curar-se. La ment és vital per curar- se. I aquests nois, tant per les pressions, perquè és un esport individual, com perquè han d'evolucionar la moto i no poden perdre ni assajos ni carreres per no deixar de ser competitius, entren al quiròfan sense por i pensant ja en la rehabilitació.

--Ja veig que són un autèntic xollo per a qualsevol cirurgià. --És veritat. Els pilots són els millors pacients: joves, forts, agraïts, confiats, amb ganes de curar-se i disposats a tot. No es queixen mai.

 

--Amb aquests detalls, ¿no estarà restant mèrits a les seves mans? --No, no, li explico algunes de les coses que, en qualsevol altre pacient, no es tindrien en compte i que fan que aquests nois es recuperin tan ràpidament. Després, per descomptat, hi ha l'avanç de la tècnica. Els bisturís d'ara són una meravella, fan uns talls finíssims, ni te n'adones. Ja hi ha una placa de titani per a cada dit, per a cada fractura.

--¿I per què precisament titani i no un altre metall? --Perquè s'ha demostrat que és el metall més biològic i gairebé no produeix rebuig. Tots els cossos l'admeten. És un metall robust però amb certa flexibilitat, necessària perquè l'os respiri i les cèl.lules que generen os nou ho facin a una velocitat més gran, cosa que facilita la curació. ¡Ah!, i, per cert, una altra cosa que els permet recuperar-se abans és que, quan els traiem els embenats de la ferida, tenen un fisioterapeuta treballant amb ells tot el dia. 

--Deu haver vist fractures tremendes, suposo. --Tremendes, sí. I pateixes molt, molt, perquè, a la taula d'operacions, mires de fer-ho tan bé com saps, però després has d'explicar-los que la fractura és delicada i que no competirà tan ràpidament com pensaves. Però ells se sobreposen a tot. Jo, la veritat, a la velocitat que van, no entenc com no es fan més mal. Em sembla increïble. No ho sé, saben caure, els circuits cada vegada són més segurs, tenen assistència ràpida i ells són de goma.

--Vostè deu tenir mans de pianista, gairebé de concertista. --Doncs, miri, ara que parla de pianistes, de concertistes, li diré que, sovint, vénen a la consulta músics que creuen que pateixen tendinitis a les mans, als dits, i fins i tot que tenen por de tenir-ne algun de trencat. 

--I resulta que no hi ha res trencat. --Doncs miri, els fem ecografies, radiografies, ressonàncies, i els seus dits estan perfectes, però... 

--Però... ¡vinga, digui-ho! --Pateixen el que s'anomena distonia focal. De tant repetir milers de vegades un moviment sobre les tecles o al pal de la guitarra o del violí, les neurones del seu cervell que donen aquesta ordre al seu dit s'han esgotat. És com si se'ls hagués acabat la bateria i, per tant, deixen de donar l'ordre perquè el dit repeteixi el gest. No és operable, han de descansar i, al cap d'uns mesos, reeducar el seu cervell, tornar a ensenyar a aquelles neurones el que han de fer. 

--M'està prenent el pèl, segur. --Ni parlar-ne. Pateixen un problema neurològic, res a veure amb els dits, els ossos o els tendons. I la seva curació requereix molta, molta paciència. Miri, l'últim guitarrista que va venir a veure'm va ser Enrique Vargas, un dels grans.

Entrevista de la contra de El Periòdico per Emilio Pérez de Rozas.